Relat: El despertar d'un accident
Aquest és un record dels pocs que tinc.
Tots els sentiments, el que penso i les meves vivències han passat sempre per un escrit.
Sembla que així ho me he expressat millor.
Quina paradoxa quan justament era això el que més em costava fer a una època de la meva vida.
Aquesta vida que ha quedat segada per un moment, per un instant. Un accident de cotxe greu que va canviar-me la vida. Juntament a la dels meus pares i germans.
Ara després de 23 anys d'aquest fet ho explico perquè vull fer saber als joves i a la gent que no hi havia res que m'hagués pogut imaginar , als 20 anys, que em pogués passar i em va passar.
Quan som joves pensem sempre que les cosses dolentes els hi passa als altres i no pensem els riscos que passem. Així que aquest accident en va passar a mí i no podeu imaginar-vos dels moments que he passat per recuperar-me, un llarg camí de 2 anys.
Es diu ràpid peró la vivència i la lluita va ser per mi dura, dia a dia sense ninguna pausa per ser la que era abans. Us podeu imaginar el soport que he tingut de la meva familia, i amics i alguns d'ells en vaig donar que no ho eren de veritat.
Es en aquest momets quan veus qui està al teu costat, es qui t'estima de veritat. Ells m'han ajudat a fer posible el que ara sigui tot posible per mi. I fins hi tot la meva germana bessona que sense ella donar-s'en comte, m'ha ajudat.
Ella m'ha servit de motor, per arribar a cosses que em semblaven impossibles, només miran-la.
Ploro de agraïment per una mare que no ha parat de motivar-me i animar-me per ser una persona independent, per tindre una carrera, i en general un futur digna i per ser ara on sóc.
Em miro al mirall i encara després de 23 anys veig cicatrius al meu cos que m'ho recordan, peró ja m'està bé, ja soc feliç tal com estic.
Tot és per mi una gran emoció i un fort sentiment de agraïment sobretot als meus pares.
Pares que ja no hi són, peró que encara que sigui un moment de la seva vida, als hi hagui donat tot aquest afecte i força que ells em van donar.
Començaré des de la meva infància perqué pogueu entendre el erqué de moltes cosses i el perqué de les meves accions.
- La meva infància
Em dic Eva i tinc una germana bessona idèntica a mi, l'Olga.
Som bessones univitel·lines de la mateixa bossa, del mateix òvul que després es va dividir en dos, per tan idèntiques.
Visc a Barcelona, al barri de Sarrià, en una familia de sis persones molt unides per una mare que fins els seus últims moments ha sigut el motor que la movia.
Som les germanes petites, o sigui tinc dos germans més grans: el Tito ( Francesc) i el Jordi.
Ells sempre ens han recolzat amb tot i moltes vegades massa i tot.
Ser bessones ens ha donat a la vida molt de joc.
Tal com diuen a tot arreu, els sentiments que tenim són especials entre nosaltres. Hi ha molta complicitat casi com una parella. més i tot, per els llaços genètics i parientals que hi han entre les dos.
Des de petites la meva mare va decidir que anèssim a clase diferen i aixó a nosaltres ens va anar molt bé també perqué teniem amiges diferens o dobles. I a vegades ens canviavem de classe per fer broma, i ningún mestre se'n donava compte. Perqué de fet sigui quina era estava a clase.
L'Olga es va trencar una dent de devant i la gen ens feia obrir la boca per saber qui erem. Peró moltes vegades no sabien qui era la de la dent trencada L'Oga o L'Eva.
Després més grans a BUP, varem anar las dos a 1er. de BUP a l'Abat Oliva, peró el 2on. jo vaig separar-me d'escola i vaig anar al Liceo Borja fins COU. Una vegada ens varem canvia d'escola perqué els amics nous que jo tenia al Liceo Borja no es creien que era bessona. Així que anem decidí canviar-nos d'escola i va ser una passada. La gen va al·lucinar!!
I per teléfon era encara pitjor, perqué la veu era igual, ens feiem passar una per l'altre.
Per els nostres pares erem les nines de casa, com casi per tota la familia.
Estàvem tan unides que anàvem a tot arreu juntes i quan anàvem separades creiem que ens perderíem perque ens faltava l'altre al costat.
2.L'adolescència
Érem idèntiques i duen que molt guapes
La meva vida ha estat sempre marcada per persones, família, amics, amors i desamors.
Per l'Olga va ser una mica més normal tot, tenia un novio formal als 16 anys, en Joan, encara que era molt jove era normal com moltes noies ho fan ara.
El va conèixer a Llançà un poble de la Costa Brava al costat de Port de La Selva, on passàvem les nostres vacances d'estiu des de que érem petits.
El Joan era 10 anys més gran que l'Olga i era com un altre germà gran per mi aleshores. Ja que els meus pares ens feien sortir els tres junts.
I així, per no fer d'espelma entre ells i jo, m'ananava amb els meus amics i al final de la nit sempre en tenien que buscar perquè arribéssim juntes a casa.
I us preguntareu si els noviis ens confonien, no mai o rares vegades perquè de caràcter érem molt diferents llavors.
Quan teníem 18 anys a Barcelona com els meus pares no ens deixaven sortir, varem decidí escapar-nos de casa per la finestra de l'escala de casa.
Ens venien a buscar en Joan i un amic meu i sortiem. Era només el cap de setmana.
Deiem que anavem a dormir perquè teniem son o perqué ens trobavem malament i ens escapavem i deixavem coixins al llit per fer el vulto.
Una nit de tornada pujan per la finestra, ens va veure la meva mare i vaja com es va possar!!.
Recordo que mai li va explicar al meu pare, perqué sino...
Alló va ser una temeritat de les meves i l'Olga va apuntar-se per estar amb el Joan.
Jo jugava amb la vida provan-ho tot. Ho probava tot pel fet de divertir-me.
Anava amb gent que també jugava amb la vida. Els amics amb qui anava llavors van decidir molt els meus actes i la meva manera de divertir-me.
La meva vida s'estava desvian molt i jo em donava compte, semblava que només em podia divertir d'aquella manera consumin droges o anan amb aquells amics que m'oferien sempre i jo no sabia dir que NO.
Quina bogeria veritat, fins que un accident amb va fer reaccionar del que estava fen amb la meva vida.
A vegades sembla que ens fagi falta que passi alguna cossa forta perqué veguis i valoris la vida tal com cal.
I també vaig veure el suport inagotable de persones que t'estimen, hi es i era reconfortan.
Una mare qui encara que esgotada, aguantava els meus plors amb l'injusticia que havia viscut i em donava tot l'afecte incondicional i d'ànim per superar-ho.
Gràcies Mamà, si em sents alli on siguis. Perquè no sé si t'ho he dit prou!!.
Per tant hi ha sempre que educar les emocions, des d'ara i sempre, perquè formen part de la vida perqué sempre estàn presents ( tingem consciència o no d'ells) i aixó es el que em va passar a mi. Les emocions són la base de la meva conducta principalment des del primer moment en que puc recordar tot el que ara estic explican.
Ara entre els meus pensaments i els meus records hi han buits. Buits de patiment que el meu cervell a borrat del meu record, moments de lluita i d'estimul·lació es el que recordo d'aquest despertar d'un accident.
Són sens dubte emocions fortes, records recuperats, i que ara sóc conscièn, vull explicar-vos.
He pogut rectificar les meves accions vers la vida perqué he vist els riscos que patia, i aixó per mi és importan.
Ara sóc una persona plena, sense cap vici, he acabat la meva formació acadèmica sense ninguna trampa, no prenc ningún risc adicional a la vida perqué crec que ja n'he tingut la dossis de risc que em tocava tindre i ja nu vull tindren més.
Sóc una persona feliç, normal encara que de vegades sempre hi han persones indiscretes que em recorden amb comparació amb la meva germana l'Olga que tinc una cicatriu a la cara.
I tinc fisicament petites limitacions, peró es el preu que he pagat.
Després de patir tantes operacions, recuperacions i un llarg etc. puc veure i valorar de veritat que no és l'importan les cicatrius que es veuen sino com sóc com persona.
Ja m'he examinat a la vida i crec que la nota final es un excel·len, si més no, per mi ho és.
Per tan vaig a parlar del després d'un accident de cotxe i com a determinat el meu futur i l'ara que visc en aquest moments.
El despertar, el que va passar pel meu cap durant i després de un COMA de 15 díes i multiples fractures.
